El Parany Nuclear: Text descriptiu
Primer text presentat al grup el dia 27 de Gener de 2005
El Parany Nuclear
Contra l’Intent de Revifar el Caliu Radioactiu
Gener 2005
Assetjada pel moviment ecologista internacional dels anys 70 i 80, debilitada per les falses expectatives econòmiques que havia aixecat, i ferida de mort pels accidents de Harrisburg (1979) i Txernòbil (1986), la indústria nuclear ha viscut una llarga agonia que dura ja prop d’un quart de segle. En aquest llarg interregne, uns pocs països com ara França, Rússia, Japó o Corea s’han entestat a seguir pel camí nuclear, tot i que amb un ritme de noves construccions molt inferior al d’èpoques passades. A altres països com EUA, Alemanya, Suècia, Itàlia o l’estat espanyol s’ha viscut en aquest període una moratòria nuclear – explícita o implícita – que ha aturat les noves construccions nuclears. Amb el pas dels anys, els centenars de reactors construïts durant el període d’eufòria nuclear van apropant-se al final de la seva vida útil. A Catalunya, la central de Vandellós I, inaugurada a l’any 1972 ha estat ja desmantellada i s’anuncia que al 2006 el mateix passarà amb la de Zorita a Guadalajara. Globalment, i segons el World Energy Outlook de 2004 de la IEA, es preveu que la contribució de l’energia nuclear al consum energètic mundial vagi disminuint d’ença a l’any 2030.
Tot semblava, doncs, anar caminant lentament cap a la progressiva extinció del parc mundial de reactors nuclears a la major part de països, quan, de sobte, han començat a sentir-se veus arreu del món que volen tornar a obrir el debat nuclear. Aquestes veus defensen a la clara la prolongació de la vida útil de les centrals en funcionament i la construcció d’una nova generació de centrals nuclears als països més industrialitzats, al temps que països en vies d’industrialització, com ara la Xina i la Índia, anuncien la seva intenció de reprendre un gran programa nuclear amb ritmes de construcció similars als anys 60-70.
La puja dels preus del petroli, que respon a la impossibilitat cada cop més evident d’augmentar constantment la capacitat de producció mundial; l’aparició dels primers efectes d’un canvi climàtic que ja no es pot amagar; i els creixents consums energètics, tant dels països industrialitzats com dels països subdesenvolupats que intentan reproduir la trajectòria econòmica dels primers, son factors clau de l’intent de revifar el caliu nuclear, un intent que serà cada cop més ferm i evident.
Una Campanya en Marxa
Aquest intent de revifalla, però, no es pot construir sobre arguments ja gastats, com ara els utilitzats als anys 50 i 60 quan es deia que l’energia nuclear seria “tan barata que no caldria ni facturar-la”.[1] Calen noves idees-força i per això el llop nuclear es vesteix ara amb la pell de xai ecologista per defensar la resurrecció de la energia nuclear tot qualificant-la de renovable, sostenible, neta i ecològica[2]. Això és el que deia James Lovelock, per exemple, en un article publicat a El País el passat mes de Juny i titulat “La energía nuclear es la única solución ecológica”[3], un personatge i un argument que no per coneguts deixen de ser sorprenents, per la seva incoherència i fragilitat. El ressò que se li va donar a aquest article, publicat a molts del grans diaris europeus i abastament comentat i citat, segurament va ser el tret de sortida d’una campanya que avança cada dia que passa. L’argument central és senzill: l’energia nuclear no genera CO2, i donat que aquestes emissions son la principal causa de l’efecte hivernacle que ens pot portar a un canvi climàtic catastròfic, el realment ecològic es generalitzar l’ús d’energia nuclear, fins i tot per generar l’hidrogen que ha de substituir uns combustibles fòssils que cada cop escassegen més.
El missatge és transparent: un dels pares fundadors de l’ecologisme diu ara que el futur de la humanitat està en l’energia nuclear. Quin gran error el dels ecologistes que avui han de defensar el que ahir van combatre aferrissadament! Qui els podrà fer cas quan tornin a parlar d’energia o d’altres qüestions econòmiques, socials o mediambientals? No són ells els responsables de que tinguem que anar ara a corre-cuita per recuperar el temps perdut pels seus errors i manipulacions? Molt probablement sigui aquesta una de les dimensions del debat al que haurem d’enfrontar-nos en els propers mesos i anys, un debat que s’està preparant des de molts fronts.
A l’article de James Lovelock el va seguir, unes setmanes més tard i també a El País, un debat[4] sota el títol “¿Hay que apostar de nuevo por la energía nuclear?”, al temps que The Guardian informava[5] que Tony Blair, sota la pressió de l’administració Bush i del lobby nuclear nord-americà, deia haver “lluitat llargament i durament, tant dins del [seu] partit com fora, per aconseguir que no es tanqués la porta a la opció nuclear.” Blair argumentava que sense l’energia nuclear podria ser impossible complir el Protocol de Kioto. També a La Vanguardia, el passat mes d’Agost, X. Ortega Aramburu, catedràtic de la UPC, es preguntava[6] si abandonar l’energia nuclear era compatible amb “la necessitat de moltes regions del món d’aconseguir desenvolupar-se acceleradament”, i avisava de la conveniència de no fer “salts al buit” i de “tenir en compte ... la disponibilitat de les poblacions per assumir les conseqüències derivades de qualsevol plantejament diferent a la situació actual”.
Aprofitant el context de l’escalada de preus del petroli de l’estiu de 2004, El País editorialitzava[7] que davant la dependència d’Europa envers el petroli, només hi han dos opcions: “impulsar l’estalvi i les energies renovables ... o decantar-se, en contra de bona part de la opinió pública, i com venen dient alguns experts, per l’energia nuclear”. Aquest dilema va quedar resolt uns dies més tard al suplement del diumenge del mateix diari, on Antonio Calvo Roy, periodista ambiental i Director de Comunicació i Relacions Institucionals de Red Eléctrica Española, escrigué[8] que “les energies eòliques, hidràuliques, la biomasa i la solar no tenen, de moment la potència i la fiabilitat per garantir la demanda industrial”. Queda clar per tant que descartada la opció de les renovables, només queda l’altre: la opció nuclear.
La campanya ha continuat en els darrers mesos amb articles al Financial Times,[9] al International Herald Tribune[10] i a molts altres mitjans de comunicació internacionals, tot preparant l’aprovació per part del Departament d’Energia dels EUA de dos projectes “demostració” [11] d’un nou procés d’aprovació de llicències de construcció i operació “de la nova Generació III+ de centrals nuclears” a favor del consorci NuStart Energy. Aquest consorci està format per nou empreses explotadores de centrals nuclears als EUA, i ha obtingut importants ajuts financers per preparar aquestes sol·licituds en aplicació del programa Nuclear Power 2010 establert pel Departament d’Energia al Novembre de 2003. L’objectiu d’aquest programa és connectar a la xarxa elèctrica una nova central nuclear als EUA a l’any 2014.
Pel que fa a l’estat espanyol, el programa electoral del PSOE a les últimes eleccions fa referència a la voluntat de seguir “un procés progressiu i ordenat de reducció de l’energia nuclear,” voluntat que ha estat recentment confirmada pel nou Secretari General d’Energia del govern Zapatero[12]. Tot i així, a la revista Sistema, propera al sector guerrista, i en un debat sobre la geopolítica del petroli i la qüestió energètica,[13] l’ex-president del CSIC, Rolf Tarrach, escriu un article titulat “El futuro de la energia nuclear” en el que diu que la oposició a l’energia nuclear té més de “dogma sectari o religiós que d’anàlisi informat,” i suggereix que, considerant tots els aspectes de la qüestió, la balança possiblement s’inclini a favor de l’energia nuclear. Suposant, això sí, que es trobarà solució al problema dels residus. Més clara és la posició del PP en favor de l’energia nuclear, expressada, per exemple, per Juan Velarde Fuertes en un article a l’ABC[14] on repeteix les idees publicades a Cuadernos de la FAES[15] i que es resumeixen dient que la solució als problemes energètics està en el model francès: màxima nuclearització. IU-ICV-Verds per altra banda ha presentat una proposició no de llei que demana l’elaboració d’un calendari de finalització de la producció d’energia de fissió nuclear.[16]
L’Impuls del Govern dels EUA
La reactivació del programa nuclear o serà mundial o no serà, ja que els reptes que s’han de superar no poden ser resolts individualment. I si hi ha una represa mundial, la pressió sobre els països amb moratòria serà molt forta. Per això és ben important el que passi als EUA. De fet, aquesta campanya s’ha originat allà i ha estat curosament preparada i recolzada amb actuacions governamentals i amb estudis tècnics i econòmics que volen justificar la represa del programa de construccions nuclears.
El Juliol de 2003, un grup de professors del MIT, finançats sembla que per la pròpia institució, va donar a conèixer un exhaustiu estudi[17] en el que proposen la construcció d’uns 1.000 o 1.500 reactors nuclears convencionals (LWR) de 1.000 MWe d’aquí al 2050.[18] Segons les previsions del creixement de la demanda d’energia elèctrica, aquest seria el volum de construcció necessari per mantenir o incrementar lleugerament la quota de producció mundial d’energia elèctrica nuclear fins a mig segle.[19] Aquest estudi assenyala també que per fer realitat aquesta gran expansió, la indústria nuclear ha de resoldre reptes molt importants en els àmbits de la seguretat, el cost, la gestió dels residus i la proliferació nuclear. Uns reptes que l’estudi considera difícil però possible superar, si es té la voluntat política de fer-ho i s’hi destinen els recursos necessaris.
El Departament d’Energia (DOE), per la seva banda, i com ja hem dit, va iniciar al 2003 un programa anomenat Nuclear Power 2010 que té com objectiu “identificar llocs on construir noves centrals nuclears, avaluar la rendibilitat econòmica dels reactors de nou disseny, i provar els nous processos d’adjudicació de llicències,” a fi de que al 2005 la indústria nuclear nord-americana pugui encomanar una nova central que entri en producció al 2014. Aquest sí que seria el vertader tret de sortida de la nova cursa nuclear mundial. Conscients de la importància que té el factor econòmic per l’èxit dels seus plans, el DOE va encarregar a la Universitat de Chicago la realització d’un estudi sobre la dimensió econòmica de la revifalla nuclear[20] en el que es conclou que l’energia nuclear no és avui competitiva, però que podria arribar a ser-ho si es penalitzen les emissions de CO2 de les centrals tèrmiques convencionals, i sobretot si s’atorguen a la indústria nuclear ajudes financeres i subvencions en forma d’avals públics, llibertat d’amortitzacions, reduccions d’impostos, i subvencions a la construcció de centrals amb nous dissenys tècnics. En absència d’aquestes actuacions s’estima que el risc que comporten aquestes inversions faria difícil el seu finançament per part del sector privat. D’aquí la importància de recolzar-se en l’argument ecològic per apujar els preus de l’energia tèrmica i subvencionar la nuclear fins fer-la competitiva.
Tot i les reserves expressades en aquests estudis, la nova administració Bush s’ha proposat empènyer la reactivació nuclear amb decisió. El passat 15 de Gener, el Secretari d’Energia Spencer Abraham així ho manifestava davant d’un congrés de professionals de la indústria nuclear[21] al invitar-los a “defensar amb convicció la resurrecció d’aquesta energia” i dient-los-hi que “han de posar l’èmfasi en que sense un important increment en energia nuclear, serà difícil que el món pugui satisfer la creixent demanda d’energia elèctrica, al temps que es redueix la pol·lució i els gasos d’efecte hivernacle.” Tot i acceptant que “la oposició ... a l’energia nuclear als EUA i a altres països ... és intensa i profunda,” Spencer Abraham acabà la seva intervenció animant a la indústria a passar a l’acció: “Crec que ha arribat el moment d’actuar ... És hora de que els partidaris de l’energia nuclear ens mobilitzem participant molt més activament en el debat i la defensem amb convicció, prenent també en consideració les preocupacions del públic.”
Estem doncs davant d’una administració decididament pro-nuclear que fins i tot empeny a la indústria a sortir del seu ensopiment, com ha deixat clar George Bush en una recent entrevista.[22] França, per altra banda, empeny també a Europa, recolzant la petició de Lituania de que la UE financi amb quasi 3.000 milions d’euros el tancament de la central de Ignalina, que és similar a la que va explotar a Txèrnobil. Ja que aquesta planta proporciona el 70% de tota la electricitat que es consumeix a aquest país, Lituania vol substituir-la per una de tecnologia europea valorada en uns 2.000 milions d’euros que espera siguin aportats per un consorci privat tal com s’ha fet a Finlàndia. Xina, per la seva banda, ha anunciat[23] l’inici d’un programa nuclear que iniciarà la construcció de dos centrals per any, d’aqui al 2020; un ritme comparable al dels EUA als ans 70 en plena eufòria nuclear.
Un llibre per fer memòria i per tornar a lluitar
Tot indica doncs que és molt probable que en els propers mesos s’enceti de nou el debat nuclear a la nostra societat. Per alguns serà un “dejà-vu” d’èpoques anteriors, però per la majoria de la gent jove serà una nova experiència, adobada ara amb un parany: la nuclearització vestida d’ecologisme.
Per això creiem que cal repassar la història de lluites passades i posar al dia els arguments del moviment anti-nuclear dels anys 70. La societat ha d’estar preparada per defensar-se intel·lectualment de l’envestida que és prepara. Els qui no van viure la primera fase d’aquesta lluita necessiten conèixer què va passar, i com i perquè hem arribat a la situació actual. Els qui la van viure han de reafirmar les seves conviccions i han d’agafar ànims per tornar al combat anti-nuclear, sense deixar-se enganyar per “l’error” que ens atribuiran.
Tots plegats necessitem dades i arguments per desemmascarar les fal·làcies que utilitzaran aquells qui, per tal de no posar en qüestió l’actual model econòmic de creixement insostenible, voldran imposar-nos una energia que compromet el nostre futur i el de les generacions futures.
Aquest és l’objectiu principal del llibre que volem escriure, i del qual adjuntem una sinopsi.
Notes
[1] Paraules textuals de Lewis Strauss, President de la Comissió d’Energia Atòmica dels EUA a l’any 1954 : «It is not too much to expect that our children will enjoy in their homes electrical energy too cheap to meter ».
[2] La Energía Nuclear: ¿Una opción sostenible?, Antonio González Jiménez, Foro Nuclear, Gener 2005.
[3] James Lovelock, La energia nuclear es la única solución ecológica, El País, Opinión, 20 de Junio de 2004.
[4] ¿Hay que apostar de nuevo por la energía nuclear?, El País, 11 de Juliol de 2004.
[5] Blair Reignites the Nuclear Debate, The Guardian, 7 de Juliol de 2004.
[6] ¿Abandonar la Energía Nuclear?, Xavier Ortega Aramburu, La Vanguardia, 20 d’Agost de 2004.
[7] El Petróleo Amenaza, editorial de El País, 18 d’Agost de 2004.
[8] Energía ¿a qué precio?, Antonio Calvo Roy, El País Domingo, 22 d’Agost de 2004.
[9] UK ponders reprieve for nuclear plants, Financial Times, 15 de Septembre de 2004.
[10] Nuclear comeback stokes terror fears, Katrin Bennhold, International Herald Tribune, 18 d’Octubre de 2004.
[11] Secretary of Energy Announces New Nuclear Plant Licensing Demonstration Project Awards, Department of Energy, 4 de Novembre de 2004, http://www.doe.gov/engine/content.do?PUBLIC_ID=16848&BT_CODE=PR_PRESSRELEASES&TT_CODE=PRESSRELEASE
[12] Vamos a abrir un debate que afectará a la tarifa eléctrica, Santiago Carcar, El País, Economía, 18 d’Octubre de 2004.
[13] El futuro de la energía nuclear, Rolf Tarrach, Sistema, Novembre de 2004.
[14] El ejemplo energético francés, Juan Velarde Fuertes, ABC, 9 de Noviembre de 2004.
[15] La energía: un problema fundamental para España, Juan Velarde Fuertes, Cuadernos de Pensamiento Político nº 4, FAES, Octubre de 2004.
[16] IU pide la clausura inmediata de la nuclear de Garoña y un plan de cierre de todas las centrales, El País, 3 de Gener de 2005.
[17] The Future of Nuclear Power: An Interdisciplinary MIT Study, 29 de Juliol de 2003, http://web.mit.edu/nuclearpower/
[18] A efectes comparatius, a l’any 2004 hi havien al món uns 440 reactors operatius. La proposta suposa gairebé triplicar el número de reactors construïts des del naixement de la indústria nuclear.
[19] Segons l’estudi, si es construïssin 1.000 centrals de 1.000 MWe, a l’any 2050 cobririen el 19% del consum elèctric mundial, comparat amb el 17% que es cobreix actualment.
[20] The Economic Future of Nuclear Power: A Study Conducted at the University of Chicago, Agost 2004, www.ne.doe.gov/reports/NuclIndustryStudy-Summary.pdf
[21] US Energy Secretary Calls for More Action on Nuclear Power, Remarks of Secretary of Energy Spencer Abraham, Generation IV International Forum, Washington, 14 de Gener de 2005 http://news.corporate.findlaw.com/wash/s/20050114/20050114130507.html
[22] Wall Street Journal, 19 de Gener de 2005.
[23] China Promotes Another Boom: Nuclear Power, New York Times, 15 de gener 2005
El Parany Nuclear
Contra l’Intent de Revifar el Caliu Radioactiu
Gener 2005
Assetjada pel moviment ecologista internacional dels anys 70 i 80, debilitada per les falses expectatives econòmiques que havia aixecat, i ferida de mort pels accidents de Harrisburg (1979) i Txernòbil (1986), la indústria nuclear ha viscut una llarga agonia que dura ja prop d’un quart de segle. En aquest llarg interregne, uns pocs països com ara França, Rússia, Japó o Corea s’han entestat a seguir pel camí nuclear, tot i que amb un ritme de noves construccions molt inferior al d’èpoques passades. A altres països com EUA, Alemanya, Suècia, Itàlia o l’estat espanyol s’ha viscut en aquest període una moratòria nuclear – explícita o implícita – que ha aturat les noves construccions nuclears. Amb el pas dels anys, els centenars de reactors construïts durant el període d’eufòria nuclear van apropant-se al final de la seva vida útil. A Catalunya, la central de Vandellós I, inaugurada a l’any 1972 ha estat ja desmantellada i s’anuncia que al 2006 el mateix passarà amb la de Zorita a Guadalajara. Globalment, i segons el World Energy Outlook de 2004 de la IEA, es preveu que la contribució de l’energia nuclear al consum energètic mundial vagi disminuint d’ença a l’any 2030.
Tot semblava, doncs, anar caminant lentament cap a la progressiva extinció del parc mundial de reactors nuclears a la major part de països, quan, de sobte, han començat a sentir-se veus arreu del món que volen tornar a obrir el debat nuclear. Aquestes veus defensen a la clara la prolongació de la vida útil de les centrals en funcionament i la construcció d’una nova generació de centrals nuclears als països més industrialitzats, al temps que països en vies d’industrialització, com ara la Xina i la Índia, anuncien la seva intenció de reprendre un gran programa nuclear amb ritmes de construcció similars als anys 60-70.
La puja dels preus del petroli, que respon a la impossibilitat cada cop més evident d’augmentar constantment la capacitat de producció mundial; l’aparició dels primers efectes d’un canvi climàtic que ja no es pot amagar; i els creixents consums energètics, tant dels països industrialitzats com dels països subdesenvolupats que intentan reproduir la trajectòria econòmica dels primers, son factors clau de l’intent de revifar el caliu nuclear, un intent que serà cada cop més ferm i evident.
Una Campanya en Marxa
Aquest intent de revifalla, però, no es pot construir sobre arguments ja gastats, com ara els utilitzats als anys 50 i 60 quan es deia que l’energia nuclear seria “tan barata que no caldria ni facturar-la”.[1] Calen noves idees-força i per això el llop nuclear es vesteix ara amb la pell de xai ecologista per defensar la resurrecció de la energia nuclear tot qualificant-la de renovable, sostenible, neta i ecològica[2]. Això és el que deia James Lovelock, per exemple, en un article publicat a El País el passat mes de Juny i titulat “La energía nuclear es la única solución ecológica”[3], un personatge i un argument que no per coneguts deixen de ser sorprenents, per la seva incoherència i fragilitat. El ressò que se li va donar a aquest article, publicat a molts del grans diaris europeus i abastament comentat i citat, segurament va ser el tret de sortida d’una campanya que avança cada dia que passa. L’argument central és senzill: l’energia nuclear no genera CO2, i donat que aquestes emissions son la principal causa de l’efecte hivernacle que ens pot portar a un canvi climàtic catastròfic, el realment ecològic es generalitzar l’ús d’energia nuclear, fins i tot per generar l’hidrogen que ha de substituir uns combustibles fòssils que cada cop escassegen més.
El missatge és transparent: un dels pares fundadors de l’ecologisme diu ara que el futur de la humanitat està en l’energia nuclear. Quin gran error el dels ecologistes que avui han de defensar el que ahir van combatre aferrissadament! Qui els podrà fer cas quan tornin a parlar d’energia o d’altres qüestions econòmiques, socials o mediambientals? No són ells els responsables de que tinguem que anar ara a corre-cuita per recuperar el temps perdut pels seus errors i manipulacions? Molt probablement sigui aquesta una de les dimensions del debat al que haurem d’enfrontar-nos en els propers mesos i anys, un debat que s’està preparant des de molts fronts.
A l’article de James Lovelock el va seguir, unes setmanes més tard i també a El País, un debat[4] sota el títol “¿Hay que apostar de nuevo por la energía nuclear?”, al temps que The Guardian informava[5] que Tony Blair, sota la pressió de l’administració Bush i del lobby nuclear nord-americà, deia haver “lluitat llargament i durament, tant dins del [seu] partit com fora, per aconseguir que no es tanqués la porta a la opció nuclear.” Blair argumentava que sense l’energia nuclear podria ser impossible complir el Protocol de Kioto. També a La Vanguardia, el passat mes d’Agost, X. Ortega Aramburu, catedràtic de la UPC, es preguntava[6] si abandonar l’energia nuclear era compatible amb “la necessitat de moltes regions del món d’aconseguir desenvolupar-se acceleradament”, i avisava de la conveniència de no fer “salts al buit” i de “tenir en compte ... la disponibilitat de les poblacions per assumir les conseqüències derivades de qualsevol plantejament diferent a la situació actual”.
Aprofitant el context de l’escalada de preus del petroli de l’estiu de 2004, El País editorialitzava[7] que davant la dependència d’Europa envers el petroli, només hi han dos opcions: “impulsar l’estalvi i les energies renovables ... o decantar-se, en contra de bona part de la opinió pública, i com venen dient alguns experts, per l’energia nuclear”. Aquest dilema va quedar resolt uns dies més tard al suplement del diumenge del mateix diari, on Antonio Calvo Roy, periodista ambiental i Director de Comunicació i Relacions Institucionals de Red Eléctrica Española, escrigué[8] que “les energies eòliques, hidràuliques, la biomasa i la solar no tenen, de moment la potència i la fiabilitat per garantir la demanda industrial”. Queda clar per tant que descartada la opció de les renovables, només queda l’altre: la opció nuclear.
La campanya ha continuat en els darrers mesos amb articles al Financial Times,[9] al International Herald Tribune[10] i a molts altres mitjans de comunicació internacionals, tot preparant l’aprovació per part del Departament d’Energia dels EUA de dos projectes “demostració” [11] d’un nou procés d’aprovació de llicències de construcció i operació “de la nova Generació III+ de centrals nuclears” a favor del consorci NuStart Energy. Aquest consorci està format per nou empreses explotadores de centrals nuclears als EUA, i ha obtingut importants ajuts financers per preparar aquestes sol·licituds en aplicació del programa Nuclear Power 2010 establert pel Departament d’Energia al Novembre de 2003. L’objectiu d’aquest programa és connectar a la xarxa elèctrica una nova central nuclear als EUA a l’any 2014.
Pel que fa a l’estat espanyol, el programa electoral del PSOE a les últimes eleccions fa referència a la voluntat de seguir “un procés progressiu i ordenat de reducció de l’energia nuclear,” voluntat que ha estat recentment confirmada pel nou Secretari General d’Energia del govern Zapatero[12]. Tot i així, a la revista Sistema, propera al sector guerrista, i en un debat sobre la geopolítica del petroli i la qüestió energètica,[13] l’ex-president del CSIC, Rolf Tarrach, escriu un article titulat “El futuro de la energia nuclear” en el que diu que la oposició a l’energia nuclear té més de “dogma sectari o religiós que d’anàlisi informat,” i suggereix que, considerant tots els aspectes de la qüestió, la balança possiblement s’inclini a favor de l’energia nuclear. Suposant, això sí, que es trobarà solució al problema dels residus. Més clara és la posició del PP en favor de l’energia nuclear, expressada, per exemple, per Juan Velarde Fuertes en un article a l’ABC[14] on repeteix les idees publicades a Cuadernos de la FAES[15] i que es resumeixen dient que la solució als problemes energètics està en el model francès: màxima nuclearització. IU-ICV-Verds per altra banda ha presentat una proposició no de llei que demana l’elaboració d’un calendari de finalització de la producció d’energia de fissió nuclear.[16]
L’Impuls del Govern dels EUA
La reactivació del programa nuclear o serà mundial o no serà, ja que els reptes que s’han de superar no poden ser resolts individualment. I si hi ha una represa mundial, la pressió sobre els països amb moratòria serà molt forta. Per això és ben important el que passi als EUA. De fet, aquesta campanya s’ha originat allà i ha estat curosament preparada i recolzada amb actuacions governamentals i amb estudis tècnics i econòmics que volen justificar la represa del programa de construccions nuclears.
El Juliol de 2003, un grup de professors del MIT, finançats sembla que per la pròpia institució, va donar a conèixer un exhaustiu estudi[17] en el que proposen la construcció d’uns 1.000 o 1.500 reactors nuclears convencionals (LWR) de 1.000 MWe d’aquí al 2050.[18] Segons les previsions del creixement de la demanda d’energia elèctrica, aquest seria el volum de construcció necessari per mantenir o incrementar lleugerament la quota de producció mundial d’energia elèctrica nuclear fins a mig segle.[19] Aquest estudi assenyala també que per fer realitat aquesta gran expansió, la indústria nuclear ha de resoldre reptes molt importants en els àmbits de la seguretat, el cost, la gestió dels residus i la proliferació nuclear. Uns reptes que l’estudi considera difícil però possible superar, si es té la voluntat política de fer-ho i s’hi destinen els recursos necessaris.
El Departament d’Energia (DOE), per la seva banda, i com ja hem dit, va iniciar al 2003 un programa anomenat Nuclear Power 2010 que té com objectiu “identificar llocs on construir noves centrals nuclears, avaluar la rendibilitat econòmica dels reactors de nou disseny, i provar els nous processos d’adjudicació de llicències,” a fi de que al 2005 la indústria nuclear nord-americana pugui encomanar una nova central que entri en producció al 2014. Aquest sí que seria el vertader tret de sortida de la nova cursa nuclear mundial. Conscients de la importància que té el factor econòmic per l’èxit dels seus plans, el DOE va encarregar a la Universitat de Chicago la realització d’un estudi sobre la dimensió econòmica de la revifalla nuclear[20] en el que es conclou que l’energia nuclear no és avui competitiva, però que podria arribar a ser-ho si es penalitzen les emissions de CO2 de les centrals tèrmiques convencionals, i sobretot si s’atorguen a la indústria nuclear ajudes financeres i subvencions en forma d’avals públics, llibertat d’amortitzacions, reduccions d’impostos, i subvencions a la construcció de centrals amb nous dissenys tècnics. En absència d’aquestes actuacions s’estima que el risc que comporten aquestes inversions faria difícil el seu finançament per part del sector privat. D’aquí la importància de recolzar-se en l’argument ecològic per apujar els preus de l’energia tèrmica i subvencionar la nuclear fins fer-la competitiva.
Tot i les reserves expressades en aquests estudis, la nova administració Bush s’ha proposat empènyer la reactivació nuclear amb decisió. El passat 15 de Gener, el Secretari d’Energia Spencer Abraham així ho manifestava davant d’un congrés de professionals de la indústria nuclear[21] al invitar-los a “defensar amb convicció la resurrecció d’aquesta energia” i dient-los-hi que “han de posar l’èmfasi en que sense un important increment en energia nuclear, serà difícil que el món pugui satisfer la creixent demanda d’energia elèctrica, al temps que es redueix la pol·lució i els gasos d’efecte hivernacle.” Tot i acceptant que “la oposició ... a l’energia nuclear als EUA i a altres països ... és intensa i profunda,” Spencer Abraham acabà la seva intervenció animant a la indústria a passar a l’acció: “Crec que ha arribat el moment d’actuar ... És hora de que els partidaris de l’energia nuclear ens mobilitzem participant molt més activament en el debat i la defensem amb convicció, prenent també en consideració les preocupacions del públic.”
Estem doncs davant d’una administració decididament pro-nuclear que fins i tot empeny a la indústria a sortir del seu ensopiment, com ha deixat clar George Bush en una recent entrevista.[22] França, per altra banda, empeny també a Europa, recolzant la petició de Lituania de que la UE financi amb quasi 3.000 milions d’euros el tancament de la central de Ignalina, que és similar a la que va explotar a Txèrnobil. Ja que aquesta planta proporciona el 70% de tota la electricitat que es consumeix a aquest país, Lituania vol substituir-la per una de tecnologia europea valorada en uns 2.000 milions d’euros que espera siguin aportats per un consorci privat tal com s’ha fet a Finlàndia. Xina, per la seva banda, ha anunciat[23] l’inici d’un programa nuclear que iniciarà la construcció de dos centrals per any, d’aqui al 2020; un ritme comparable al dels EUA als ans 70 en plena eufòria nuclear.
Un llibre per fer memòria i per tornar a lluitar
Tot indica doncs que és molt probable que en els propers mesos s’enceti de nou el debat nuclear a la nostra societat. Per alguns serà un “dejà-vu” d’èpoques anteriors, però per la majoria de la gent jove serà una nova experiència, adobada ara amb un parany: la nuclearització vestida d’ecologisme.
Per això creiem que cal repassar la història de lluites passades i posar al dia els arguments del moviment anti-nuclear dels anys 70. La societat ha d’estar preparada per defensar-se intel·lectualment de l’envestida que és prepara. Els qui no van viure la primera fase d’aquesta lluita necessiten conèixer què va passar, i com i perquè hem arribat a la situació actual. Els qui la van viure han de reafirmar les seves conviccions i han d’agafar ànims per tornar al combat anti-nuclear, sense deixar-se enganyar per “l’error” que ens atribuiran.
Tots plegats necessitem dades i arguments per desemmascarar les fal·làcies que utilitzaran aquells qui, per tal de no posar en qüestió l’actual model econòmic de creixement insostenible, voldran imposar-nos una energia que compromet el nostre futur i el de les generacions futures.
Aquest és l’objectiu principal del llibre que volem escriure, i del qual adjuntem una sinopsi.
Notes
[1] Paraules textuals de Lewis Strauss, President de la Comissió d’Energia Atòmica dels EUA a l’any 1954 : «It is not too much to expect that our children will enjoy in their homes electrical energy too cheap to meter ».
[2] La Energía Nuclear: ¿Una opción sostenible?, Antonio González Jiménez, Foro Nuclear, Gener 2005.
[3] James Lovelock, La energia nuclear es la única solución ecológica, El País, Opinión, 20 de Junio de 2004.
[4] ¿Hay que apostar de nuevo por la energía nuclear?, El País, 11 de Juliol de 2004.
[5] Blair Reignites the Nuclear Debate, The Guardian, 7 de Juliol de 2004.
[6] ¿Abandonar la Energía Nuclear?, Xavier Ortega Aramburu, La Vanguardia, 20 d’Agost de 2004.
[7] El Petróleo Amenaza, editorial de El País, 18 d’Agost de 2004.
[8] Energía ¿a qué precio?, Antonio Calvo Roy, El País Domingo, 22 d’Agost de 2004.
[9] UK ponders reprieve for nuclear plants, Financial Times, 15 de Septembre de 2004.
[10] Nuclear comeback stokes terror fears, Katrin Bennhold, International Herald Tribune, 18 d’Octubre de 2004.
[11] Secretary of Energy Announces New Nuclear Plant Licensing Demonstration Project Awards, Department of Energy, 4 de Novembre de 2004, http://www.doe.gov/engine/content.do?PUBLIC_ID=16848&BT_CODE=PR_PRESSRELEASES&TT_CODE=PRESSRELEASE
[12] Vamos a abrir un debate que afectará a la tarifa eléctrica, Santiago Carcar, El País, Economía, 18 d’Octubre de 2004.
[13] El futuro de la energía nuclear, Rolf Tarrach, Sistema, Novembre de 2004.
[14] El ejemplo energético francés, Juan Velarde Fuertes, ABC, 9 de Noviembre de 2004.
[15] La energía: un problema fundamental para España, Juan Velarde Fuertes, Cuadernos de Pensamiento Político nº 4, FAES, Octubre de 2004.
[16] IU pide la clausura inmediata de la nuclear de Garoña y un plan de cierre de todas las centrales, El País, 3 de Gener de 2005.
[17] The Future of Nuclear Power: An Interdisciplinary MIT Study, 29 de Juliol de 2003, http://web.mit.edu/nuclearpower/
[18] A efectes comparatius, a l’any 2004 hi havien al món uns 440 reactors operatius. La proposta suposa gairebé triplicar el número de reactors construïts des del naixement de la indústria nuclear.
[19] Segons l’estudi, si es construïssin 1.000 centrals de 1.000 MWe, a l’any 2050 cobririen el 19% del consum elèctric mundial, comparat amb el 17% que es cobreix actualment.
[20] The Economic Future of Nuclear Power: A Study Conducted at the University of Chicago, Agost 2004, www.ne.doe.gov/reports/NuclIndustryStudy-Summary.pdf
[21] US Energy Secretary Calls for More Action on Nuclear Power, Remarks of Secretary of Energy Spencer Abraham, Generation IV International Forum, Washington, 14 de Gener de 2005 http://news.corporate.findlaw.com/wash/s/20050114/20050114130507.html
[22] Wall Street Journal, 19 de Gener de 2005.
[23] China Promotes Another Boom: Nuclear Power, New York Times, 15 de gener 2005
posted by Marcel at 11:14 p. m.
<< Home